L´Institut d´Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV) us remet l'escrit adjunt en què fa constar la seua preocupació per l´estat del Patrimoni a Elx. Són moltes les preguntes que ens fem en relació als criteris sota els quals aquest bé comú és protegit, gestionat i divulgat. Pensem que les declaracions de la UNESCO són una crida a la consideració del mateix; a la reflexió sobre el que hem tingut i tenim.

Els fulls que ara us remetem presenten una relació de fets que, creiem, mereixen una atenció urgent. Si més no, hi constatem la destrucció permanent de fites patrimonials que des de cap punt de vista tenen justificació en una ciutat que ha rebut una distinció externa sobre alguns dels seus elements més representatius.

No entenem com pot fer-se compatible una projecció internacional de la ciutat amb la desfeta d´edificis de característiques singulars, l´alteració de paisatges costaners, l´enderrocament d´instal·lacions de la nostra història industrial, el descurament de ponts, la no rehabilitació o reconstrucció de torres centenàries -ara enrunades-, la descatalogació d´antics horts per a la seua edificació... i un llarg etcètera. Situació que a l´IECBV no li passa desapercebuda, i que ho atribuïm a una forma particular d´entendre la "gestió" de la ciutat que, en allò referit, no compartim en absolut.

Agraïts de bestreta per l´atenció amb que rebreu el present, restem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment.

Biel Sansano
President de l´Institut d´Estudis Comarcals del Baix Vinalopó
Elx, 2 de març de 2002

IL·LUSTRÍSSIM SENYOR ALCALDE DE LA CIUTAT D´ELX

E L X,   P A T R I M O N I   D E   L A   H U M A N I T A T?

Carta oberta al Sr. En Diego Macià Anton, Alcalde de la ciutat d´Elx

Il·lm Sr:
Ens congratulem amb vosté per la celebració del primer aniversari de la declaració per la UNESCO dels horts de palmes de la ciutat d´Elx, com a Patrimoni de la Humanitat. I, prompte, a la de la Festa. Concessions que, sense dubte, les seues gestions han afavorit. Precisament per això, per l´entusiame que vosté mostra per tot allò que signifique i represente la nostra identitat com a poble, cada vegada som més els ciutadans i ciutadanes que venim observant amb preocupació clares dissonàncies. Dissonàncies entre la imatge, la propaganda, les declaracions municipals en relació a temes del Patrimoni històric i medi ambiental en la nostra ciutat i terme, i els fets que al respecte la mateixa institució municipal esperona o permet.

Voldríem explicar de la manera més clara possible quins són els fets que provoquen la nostra preocupació. No parlarem, però, del Misteri, la Festa d´Elx, puix fa poc dos experts, Francesc Massip i Lenke Kovàcs, han donat a conéixer, en un clarificador article, les seues mancances, el seu estat actual i perspectives de solució amb l´esperança posada en la seua total recuperació (El Temps, 23 al 29 d´octubre de 2001, pàgs. 81-83).

Als inicis de la recuperació democràtica, sr. Alcalde, Elx apareixia devorada per l´especulació. La ciutat que rebé amb entusiasme la seua primera autoritat elegida democràticament d´ençà que acabà la Guerra Civil, coronava un procés de destrucció sense precedents de l´arquitectura i l´urbanisme històrics i els entorns paisatgístics de la ciutat -els horts de palmes- i, parcialment, d´algunes zones del litoral, de fort calat. Sense exag eracions, representava el procés d´eliminació més dràstic i sistemàtic de què es tinguera memòria.

Alguns de nosaltres encara recordem els comentaris dels visitants a la ciutat de finals dels seixanta, quan el pla urbanístic de 1962 i les posteriors revisions dels anys 1968-1973 eren en plena execució. Elx semblava una ciutat bombardejada, plena de solars, oberta pel remolí depredador afavorit per uns plans i actuacions urbanístics laxes en edificabilitat i impermeables a l´assumpció de criteris de respectabilitat cap a la pròpia història de la població, el seu entorn i la pròpia ciutadania. Una part d´aquesta patí en carn pròpia l´esventrament del nucli històric en demolir alguns dels barris més populars i singulars -casetes de la Marededéu o barri de Filadors, la Illeta- i foragitar els seus veïns cap a la perifèria en un procés especulatiu d´alt nivell.

Encara alguns turistes que es toparen amb la ciutat per aquests anys, tingueren sort i aconseguiren fotografiar la façana de ponent de la ciutat; els últims des que un segle abans els viatgers romàntics la descobriren, esbrinant els seus específics components culturals. Un perfil presidit pel Palau dels Altamira, la mitja taronja blava de Santa Maria, la Torre de Calendura i l'extraordinària fàbrica gòtica de l´antiga Torre del Consell, l´ajuntament. Un perfil que no mai acabà de recomposar-se malgrat els adobaments falsaris de les actuacions urbanístiques posteriors.

Els que vingueren després, una vegada foren parcialment enfonsades les referències urbanes i monumentals, perduda la línia de l´horitzó de la ciutat, hagueren de cercar aquesta en altres racons, els pocs que anaven quedant. Elx conservaria, evidentment, alguns dels seus monuments, però la ciutat històrica desaparegué com a conjunt global.

Així, i sota una ideologia que parlava de progrés i modernitat, dins un marc cultural de fort regust tecnocràtic, al qual no era aliè un ranci provincianisme, les antigues trames urbanes d´origen musulmà i cristià datades en diverses èpoques, fragments de muralles, palaus gòtics i barrocs, edificis modernistes, arquitectura popular, placetes, fonts, horts de palmes a més d´un fragment significatiu dels cinturons de dunes del litoral municipal, foren destruïdes mentre la ciutat es replegava en la seua representació més populista i folklòrica al so d´un lema que faria fortuna "Elche, ciudad de la Dama, el Misterio y las Palmeras"; simbologia feta servir pels grups dominants de la ciutat per la seua eficàcia i immediatesa identitària, ubicuïtat i l´escassa capacitat de compromís que comportava.

És també la ciutat de la immigració, construïda ràpidament, amb escasses dotacions, i crescuda d´esquena a la imatge oficial que la ideologia del desenvolupament necessità encunyar per continuar apropiant-se de la ciutat.

Ens adonàrem del que havíem perdut quan començaren a difondre´s i mirar amb nous ulls les fotografies antigues de la població: aquelles que foren incessantment i apassionadament fetes pels esmentats viatgers i visitants i que ara seria substituïda per aspectes aïllats i, sobretot, per palmeres... Mentre, semblava que la població havia esdevingut una autèntica "ciutat", vista des dels seus aspectes quantitatius: més habitants, cases de més alçada, més cotxes, més cines, un equip de futbol en primera...un petit "Nova York" concentracionari, en fi, que esborrava el seu passat, del qual, almenys aparentment, no necessitava res.

Aquest optimisme simple i frívol que amagava un desenfrenat i poc controlat creixement econòmic, ajornava, conseqüentment, el necessari balanç de destrucció que mostrava el patrimoni històric i cultural de la ciutat -tot incloent-hi els horts de palmes- al moment de prendre possessió la primera corporació de la democràcia.

L´any 1979, obria una època d´esperança. Callades, ignorades, o justificades, sembla que un pacte de silenci cobrí les desfetes sobre una població que ignorava quasi tot sobre si mateixa...; mirat en perspectiva, semblava que el parèntesi que obrí la mort d´En Pere Ibarra l´any 1934, amb la seua denúncia permanent sobre el malbaratament del patrimoni, encara no s´hi havia tancat. És evident que la pròpia burgesia il·licitana no pogué o volgué detenir aquesta pèrdua irremissible d´elements culturals i que tan sols la mobilització d´alguns col·lectius crearen una certa consciència de perill. Les campanyes ciutadanes al crit de Salvem Traspalau!, o la forta protesta que alçà el procés avançat d´enrunament del claustre i església de Sant Josep -miraculosament salvada-, mostrava les contradiccions d´una època complexa i difícil on els interessos creats al caliu del desarrollismo tardofranquista col·lisionaven amb la conservació del patrimoni.

Comprovaríem que la caiguda de les estructures autoritàries del règim, la instauració de la democràcia, amb tota la cadena d´implicacions que allò comportava, no eren suficients per corregir la contínua desfeta patrimonial, i que aquells interessos esperaven les noves condicions polítiques creades a la mort del dictador per adoptar noves estratègies d´actuació. També per aquesta època -finals dels setanta i començaments dels huitanta- es fan els primers intents per inventariar els edificis i conjunts més reeixits de la ciutat... que encara restaven en peu; i els primers debats envers la conservació dels horts de palmes per part de joves arquitectes de la ciutat. Tota una tasca impagable gràcies a la qual es pot hui dia testimoniar la forta inèrcia de la desfeta, que travessarà la fi de la dictadura enquistant-se en la democràcia, i, com als anys anteriors, revestint-se d´una ideologia de ciutat molt específica.

Hui dia, a quasi un quart de segle des de l´inici de la transició, considerem, sr. Alcalde, que moltes de les expectatives creades en matèria de valoració, defensa, documentació, recuperació, protecció i ús del patrimoni de la ciutat encara resten per aconseguir. Malgrat tot, però, ens sembla un bon moment per a reconsiderar-ho.

Tenim una ciutat que ha crescut amb fort ritme econòmic, però que encara no ha pogut o volgut aturar-se a pensar si la direcció mampresa mereix alguna correcció. Una ciutat on els interessos individuals sovint s´han sobreimposat als col·lectius; on la voracitat dels beneficis econòmics ha generat dinàmiques de creixement que han dut a forts desequilibris entre la creació de riquesa i benestar i el respecte als recursos de la col·lectivitat; i on el patrimoni hauria de tenir un lloc prioritari per la seua capacitat per cohesionar socialment i cultural una ciutat cada vegada més complexa. Pel moment, sr. alcalde, no hi ha massa indicis, o almenys no els necessaris, per evitar la continua destrucció de patrimoni que hi observem.

Quin és el balanç d´aquests anys, doncs; concretament de l´últim període, també d´indubtable creixement econòmic i notables èxits en la propagació de la nova imatge turística que la corporació que vosté presideix vol donar?

1/ Els horts de palmes i l´empenta a la recerca

Com és possible, sr. alcalde, que es faça servir com a eslògan municipal "Elx, Patrimoni de la Humanitat" i no es promoga la investigació sobre l´origen i evolució històrica dels horts de palmes?. La concessió de tal distinció parlava de paisatge històric, del qual poca cosa se sap, sinó és la repetició del tòpic sobre el seu origen andalusí. Però, què se sap dels horts de palmes entre els segles XIII i XIX, o fins i tot la primera part del segle XX? Perviví intacta l´herència andalusí al llarg d´aquests set-cents anys? Com entrà el paisatge d´horts de palmes als segles contemporanis? Quina és l´herència paisatgística que hem rebut? Sembla que no es distingeix amb claredat entre la palmera com a element vegetal, que és arreu la Mediterrània; la palmera com a ornament d´espai verd, amb què es pot fer un jardí; la palmera com a símbol de la ciutat i allò que ha rebut expressament la distinció: la singular paisatgística històrica configuradora d´un espai específic que ha mantingut i manté unes determinades relacions amb la ciutat.

Malament podem planificar la seua gestió si no es coneix la dimensió exacta del que tenim... i en un paisatge històric, la dimensió temporal és inexcusable, puix el seu coneixement rigorós és la millor manera de protegir-lo i preservar-lo per al futur. Ho va dir fa poc M. Bouchenaki, subdirector de l´àrea de cultura de la UNESCO: la responsabilitat que es contrau quan un bé rep una distinció implica nombroses responsabilitats, entre les quals sobresurt el compromís de preservar les seues característiques per a les generacions futures. Esperem, sr alcalde, que en els seus projectes per a la realització d´un parc temàtic al respecte, aquest criteri s´incloga per evitar les mistificacions a l´ús.

La mirada al passat recent de la ciutat hauria d´immunitzar-nos contra la temptació que tots tenim de "folkloritzar" un bé com aquest, fent-ne una gestió tan sols de caire turístic, d´imatge, diríem; llevant el vessant de recerca, com a repte de coneixement que implica, tal com s´està fent en altres llocs que han rebut tal distinció. Mal símptoma és que l´Institut Municipal de Cultura haja eliminat la convocatòria dels premis d´investigació Ciutat d´Elx, amb l´argument que s´hi presentava poca gent. Un premi mal promocionat i pitjor dotat difícilment podria acabar d´altra manera. Per què no es replanteja el seu poc èxit de convocatòria i es fa compatible amb la política de beques últimament encetada?

2/ La degradació i desaparició continuada del Patrimoni Rural

Altrament, creiem que la declaració de la UNESCO obliga a un replantejament general sobre el Patrimoni a la ciutat, perquè hi ha molts aspectes que d´una manera o altra, hi han estat "tocats" amb la mateixa. Els horts de palmes no són un bé aïllat. La menció hi inclou la xarxa de séquies de reg provinent de la Séquia major del Pantà, formant un tot inextricable amb els horts. És a dir, tota una hidràulica que anà plasmant-se pel terme en diverses èpoques, especialment per la seua horta major, de la qual derivaren un fum de construccions que, amb la llei del Patrimoni històric espanyol en la mà, haurien de formar part del patrimoni a protegir.

I ens preguntem: no es podria confeccionar un inventari, amb intencions de protecció efectiva, de l´arquitectura rural del terme, i concretament de la xarxa hidràulica històrica del territori amb tots els seus components? Això facilitaria, per exemple, el respecte del disseny antic de la Séquia major amb tots els seus partidors, en tot el seu traçat. Amb un simple passeig pel terme d´Elx podem observar la destrucció de cases rurals de considerable interés patrimonial. En aquest punt, cal fer esment de l´atemptat que suposà la recent destrucció de l´antiga Torre dels Estanya, a l´entrada del camí vell de Santa Pola; des de fa uns anys un munt de runes. I del Molí de la Veta, sobre un partidor de la Séquia major; construcció hidràulica d´origen almohade (s. XI-XIII) en un entorn, per cert, d´alt valor estètic. Suposem que l´esperit de la declaració de la UNESCO en formar part de la hidràulica vinculada als horts de palmes urbans, haguera contemplat fàcilment la seua protecció. Es pot reconstruir? Aquests fets foren alertats en el seu moment als mitjans de comunicació per aquest Institut d´Estudis Comarcals (vid. Información del diumenge, 10 de maig de 1998, pàg. 8), que no ha tingut mai resposta.

3/ Les infrastructures viàries i la xarxa rural de camins

D´altra banda, temem, sr. alcalde, que les últimes construccions d´infrastructures vials al voltant de la ciutat, tan sols s´hagen dissenyat amb criteris d´estricte pragmatisme, sense tenir en compte que sobre el territori s´hauria d´actuar amb criteris de globalitat: creuant punts de vista diversos que eviten la seua utilització unidireccional.
Reconeguts paisatgistes alerten contra aqueix ús utilitarista dels territoris que fragmenten incessantment les lògiques culturals que han anat sedimentant-se sobre ell, soterrant, deteriorant, sinó destruint tota una herència patrimonial envers la qual una comunitat ha de plantejar-se què i com s´hi ha de conservar en cada moment l´espai rebut com a bé públic sobre el qual actuar. Ens preguntem, no es podria fer un inventari de la trama dels camins rurals del terme, tot incloent la seua rica toponímia, amb finalitat de protecció patrimonial?. La conservació de la xarxa de camins dels espais rurals i dels seus noms genuïns és fonamental, no sols per al manteniment de la cohesió territorial d´un espai, sinó com a sostenidores del patrimoni rural, per la seua capacitat de significació i contextualització de les construccions hidràuliques, de les ermites, molins, basses, ponts, aljubs i jaciments arqueològics del mateix, en ser l´entramat dels paisatges i molt especialment dels històrics, com és al cas d´Elx.

El camp d´Elx, o si es vol, la part rural del terme, sense la qual és molt difícil entendre els horts de palmes de la ciutat, està encara a temps de protegir una considerable part del patrimoni històric il·licità, aquella que encara no ha estat desfeta.
De vegades, l´Ajuntament que vosté presideix ha tingut iniciatives exemplars que mostren a les clares que sí és compatible el desenvolupament econòmic amb el respecte pel patrimoni històric, fent servir la legislació patrimonial valenciana. L´excavació i posterior exposició pública d´una tomba ibèrica en el Parc Agroalimentari situat a la partida d´Atzavares, és una mostra significativa de com un Ajuntament pot fer-se sensible als valors culturals de la societat per a la qual governa. És més, les paraules introductòries del catàleg de l´exposició ens faria ser optimistes pel que suposa d´assumpció de responsabilitats. Desgraciadament, també de vegades, sembla ser un fet aïllat.

4/ Un cas particular: el Filet de Fora i l´Hort de la Porta de la Morera

I és que, com es pot parlar d´Elx com a Patrimoni de la Humanitat i veure com es perd la possibilitat de recuperació d´un hort estratègic com el de la Porta de la Morera, classificat com a espai verd al pla urbanístic anterior?. No sols s´ha perdut, sinó que s´hi han construït quatre torres d´apartaments de luxe amb un important efecte barrera respecte dels horts de palmes que el circumden. No era prou amb la construcció de les torres de l´antic solar de Ripoll, que rebé una forta crítica al seu moment? La forta alteració en les perspectives visuals de percepció, com a conseqüència del trencament en les escales espacials de comunicació entre l´entorn de palmeres i la ciutat, és manifest en aquest fragment de ciutat i en la resta del traçat d´un dels carrers que més sensibilitat haguera necessitat d´un Ajuntament democràtic que exhibeix permanentment l´esmentat lema patrimonial: el Filet de Fora. Permeta´ns, senyor, explicar-nos.

Aquest carrer, on ara per ara sembla concentrar-se una forta espiral d´especulació urbanística sobre els antics solars d´edificis enderrocats, té unes característiques especials. L´antiga demarcació fossilitzada del cardo màximus romà era fins fa uns pocs anys síntesi quasi perfecta de les diverses èpoques per les quals travessà la ciutat en la seua relació amb la densa trama oriental d´horts de palmes. Un gran corredor amb perspectives d´altes qualitats estètiques i gran valor simbòlic, que relacionava en un sols traçat els solars de les antigues comunitats ètniques medievals, flanquejats per una arquitectura popular de diversos estils, alguna de factura modernista, amb alçada i volumetria en equilibri amb els horts als quals deixaven exquisit protagonisme.

Haguera pogut ser una ruta turística d´esplai de considerable qualitat paisatgística, de la qual partien diversos camins perpendiculars que accedien als horts; un observatori idoni del conjunt més dens d´aquests amb què compta la població, ideal per al passeig a peu o en bicicleta; un autèntic regal heretat per la càrrega de significats culturals, medi ambientals i vials que el caracteritzaven. Contràriament, hui està ràpidament esdevenint una frontera arquitectònica aïllant, mostra evident de com l´especulació urbanística pot destruir ciutat presentant-se com a alternativa de dubtosa "modernitat". I encara sort que de la coalició de govern resultant de les eleccions anteriors eixiren iniciatives tan afortunades com la recuperació, conservació i apertura per a gaudiment públic d´alguns dels seus horts.

Són molts els urbanistes i ciutadans, sr. alcalde, que malden per recuperar drets públics que han estat adquirits especulativament, per donar coherència i equilibri de gestió a la protecció d´arquitectures i paisatges. No es pot planificar el territori a trossets. Com va dir en una de les últimes declaracions l´arquitecta i paisatgista Rosa Barba, si el paisatge és una seqüència del camp a la ciutat, el que canvia és com dissenyem aquest trànsit. Una barrera arquitectònica constituïda per torres d´habitatges no és la millor transició, evidentment, entre paisatge històric i ciutat des d´una lògica conseqüent amb la declaració de la UNESCO, la lògica municipal que cerquem per enlloc i que a molts ciutadans ens costa trobar; sí amb la dels negocis immobiliaris, tan dignes com altres, sempre i quan no se sobreimposen al dret que tota comunitat té a gaudir de les herències rebudes, com a un recurs col·lectiu més, hui dia inexcusable.

5/ Desaparició d´edificis singulars

Desgraciadament, als últims anys els exemples es multipliquen. No cal eixir d´aquesta mateixa àrea urbana per observar la desfeta de la ciutat. Voldríem saber per què s´ha acabat de consumar la destrucció de la casa neoàrab del carrer Almòrida. Com és possible, sr. alcalde, que un Ajuntament que parla d´Elx com a Patrimoni de la Humanitat siga capaç de promoure les condicions per què aquesta edificació de començaments de segle, d´un valor urbanístic i arquitectònic indubtable, que figurava ja a la Guia Provisional d´Arquitectura de la ciutat editada pel Col·legi d´Arquitectes d´Alacant l´any 1978, siga amputada fins a reduir-la a una façana, ara derruïda?. Un fet que provocà la perplexitat i la indignació -nosaltres en fórem testimonis- de quants passaven pel carrer el fatídic 15 de setembre passat. La reconstrucció que el regidor d´obres públiques al·legà per justificar aquest atemptat al Patrimoni de la ciutat -" (...) idéntica seguro que no será porque tendrá dos plantas más (...)"-, deia en una entrevista (vegeu Información, dijous, 19 d´abril de 2001, pàg. 4), és una deplorable manifestació de vacuïtat argumental i de cinisme polític davant d´un afer tan greu.

Altre tant caldria dir de l´enderrocament de la caserna del carrer Beethoven, un edifici de començaments de segle amb les suficients característiques -també figurava a l´esmentada Guia Provisional de 1978- com per a ser conservat per a gaudiment públic. Era colpidor observar el sentiment d´impotència dels veïns majors del barri del Carme, on era situat, quan a finals d´agost entrà l´excavadora a enderrocar les seues parets. Fórem també testimonis del sentiment d´enyorança d´alguns veïns quan a la vesprada del diumenge dia 2 de setembre s´apropaven al solar de runes i agafaven fragments de materials com a record. ...Així com l´enderrocament de la casa del Comte de Torrellano, a la Plaça de Baix; poc abans rehabilitada i ara, en terra, definitivament perduda als seus trets originals.

Enderrocaments d´edificis i estat lamentable d´algunes construccions. És conscient l´Ajuntament del valor patrimonial que té i l´estat en què es troben alguns dels elements del Pont Vell, una de les obres més interessants i importants que resten d´enginyeria civil a la ciutat, amb una imponent fàbrica de sillars i delicat traçat a les seues arqueries?. Volem creure que sí. Crida l´atenció l´estat de les dues làpides del segle XVIII -a punt de quedar il·legibles- situades davall de les fornícules, de reconegut valor documental i epigràfic. Un pont que requeriria d´una cura especial per realçar les seues característiques, completant la seua funció de nexe entre barris.

Igualment en tot allò referent al patrimoni històric industrial. Abans de l´enderrocament recent d´instal·lacions fabrils pròximes al Parc Esportiu, se n´ha fet una prèvia valoració del seu significat per al Patrimoni de la ciutat?. No es podria fer un inventari de les instal·lacions industrials, edificis, ponts, aqüeductes... susceptibles d´entrar dins la categoria patrimonial d´arqueologia industrial?

És encomiable el suport municipal donat a l´important Museu de Puçol, però això no esgota en absolut la riquesa d´aquest patrimoni local susceptible de ser protegit, respecte del qual molts països europeus ens en donen exemple. Deixar que es faça malbé és condemnar a l´oblit permanent experiències humanes claus per a la comprensió de períodes fonamentals de la nostra ciutat; a més de la dilapidació de recursos que suposa. L´habilitació per a ús cívic, escolar, museístic, de determinats edificis és també planificar i recuperar la ciutat en clau de sostenibilitat. La descripció de les desfetes esdevingudes en els darrers anys ens ocuparia molt espai.

6/ El medi natural forma part del patrimoni de la ciutat

Altrament, Patrimoni històric i mediambiental han d´anar junts en una ciutat que diu que aposta per la sostenibilitat. Ens sembla una flagrant contradicció que l´Ajuntament es presente davant de l´opinió pública com a capdavanter en la defensa del Patrimoni de la ciutat, que es distribuïsquen als visitants d´Elx prospectes turístics on es parla de platges verges, on es diu concretament que al terme de la ciutat es troben dos dels complexes dunars millor conservats del País Valèncià i es promoga o deixe fer des del mateix Ajuntament una urbanització que sense dubtes n´alterarà un d´ells: el sistema dunar de La Marina-El Pinet, franja de dunes associades a un saladar que el delimita per l´interior.

Per una curiosa combinació de circumstàncies, una gran part de les zones litorals del terme es troben, encara que no verges, sí sense urbanitzar. Això ha permés tant el manteniment dels processos naturals de formació de platges, com la preservació íntegra de les dunes costaneres i els boscos de pins que les mantenen. Són una combinació d´ecosistemes d´extraordinària validesa, no sols per l´excepció que suposa dins el litoral valencià, sinó per les seues possibilitats didàctiques, diguem-ne, i de gaudiment públic. Com explicar que els espais costaners, les serres, pinades i zones humides són allò suficientment fràgils com perquè la pressió humana siga mínima i subordinada sempre al seu comportament biològic?

És difícil que aquest projecte no provoque accions irreversibles sobre la natura. Per què aquest important àrea del terme, -que ha creat ja una línia de paisatge des de fa més d´un segle i que miraculosament ha arribat intacta als nostres dies-, no es preserva com a patrimoni col·lectiu?. Per què no es continuen fent les gestions adients per recuperar aquestes pinades, hui dia en un estat de conservació deplorable? La seua preservació, no té un valor en si mateix?, o és que tot ha de tenir un preu de mercat perquè siga acceptat? Té un preu el gaudiment de la natura?. Amb aquesta acció, senyor alcalde, el nostre municipi se situarà en la mateixa línia d´acció d´altres ajuntaments on governa una dreta que és capaç d´alterar o destruir greument zones humides d´especial protecció, com l´albufera d´Oropesa; o com la Vall de Guadalest o la pròpia illa de Nova Tabarca. Per posar exemples de plena actualitat. Aquests governs exhibeixen els mateixos arguments -si és que ho són- que el del nostre Ajuntament per a dur endavant les esmentades accions destructores. La natura per a uns pocs o per al conjunt de la ciutadania?

Al Pinet, per cert, es troba el que resta de l´antiga torre renaixentista del mateix nom, davant del que era caserna de la Guàrdia Civil. Era lamentable, l´estiu passat, l´espectacle dels cotxes aparcats al voltant de les seues runes, sense cap línia de protecció ni informació sobre la seua importància. On són els serveis arqueològics municipals? No voldríem pensar que prompte hi haja de desaparèixer per ser un obstacle a l´aparcament dels turismes... i es produirà un altre atemptat, també amb la llei del Patrimoni històric en la mà. Elx, Patrimoni de la Humanitat?

7/ La sostenibilitat com a criteri municipal?

Un criteri de sostenibilitat, com el que alguna vegada l´Ajuntament ha fet servir per a justificar determinades actuacions urbanístiques, possiblement haguera rehabilitat com a centre social o cultural alguns dels edificis o instal·lacions esmentats, en comptes de les construccions de nova planta que la corporació pretén fer al solar de la Porta de la Morera. De nou el malbaratament de recursos unit a la destrucció del patrimoni arquitectònic entra en contradicció amb les declaracions municipals: Elx, Patrimoni de la Humanitat?

En tots aquests fets contundents, què és el que preval, sr. Alcalde, els interessos privats amb afanys especulatius o el respecte i cura pel patrimoni i la cultura de la ciutat? Què restarà del seu centre i barris històrics de seguir per aquest camí?. Que haurem d´ensenyar a les escoles de la ciutat -on la valoració del patrimoni és un dels objectius fonamentals dels programes educatius-, si aquesta, com a organisme viu, està permanentment amputant fragments identitaris de la seua història?. Hi haurà més enderrocs?. Passege, sr. Alcalde, per algun carrer del centre, com és el del Pare Llorenç, Solars... per exemple, i veja arquitectura digna de ser preservada, amenaçada pel picot.

Som conscients que els espais històrics de les ciutats -els que mostren característiques significatives de la seua evolució, del seu devenir i sense els quals la seua memòria restaria amagada o desconeguda-, el tema del patrimoni històric i cultural d´una població, en fi, és una qüestió complexa i difícil, ja que desperta moltes suspicàcies per la confluència d´interessos que abasta: econòmics, polítics, vials, socials, ideològics i de representació... Però precisament per això, creiem que s´han d´enfrontar d´una vegada amb tot el rigor que cal. Puix no es tracta de qüestions secundàries, de nostàlgies, ni d´irrealitats, ni menys encara d´anar contra el creixement de la ciutat. No s´hauria entés res del que anem exposant si solament s'arriba a aquesta deducció. Més bé es tracta que l´orientació d´aqueix creixement no té per què ser la que en aquest moment es dóna. Creiem que ha d´estar subjecta a debat per les seues implicacions socioculturals, per l´impacte que té sobre la percepció de la ciutat, sobre la ciutat l´heretada, la present i la del futur. Debat del que possiblement isca una nova lectura dels instruments legals, conceptuals i ideològics sobre els que està ancorada en aquest moment la ciutat.

I és que, quan manca la recerca, el debat, i tota la didàctica necessària perquè la ciutadania tinga clar de què parlem quan l´Ajuntament fa servir conceptes com ara el de patrimoni, sostenibilitat, centre històric, tradició, etc, la utilització o aplicació d´aquests, de vegades unida a símbols identitaris, pot esdevenir una pantalla darrere de la qual amagar la seua manipulació interessada per grups de pressió oposats a les necessitats col·lectives. Perquè cap Ajuntament pot ser intèrpret exclusiu dels recursos culturals d´una comunitat i, en particular, del seu Patrimoni, en una societat democràtica.

Creixement i patrimoni, doncs, són dos temes encara pendents d´una reflexió i diàleg en profunditat que estan esperant més d´una generació per a ser tractats en llibertat d´opinió per tots els sectors de la ciutat que hi tenen a veure: entitats cíviques, professionals, culturals... perquè és la consideració d´aquesta com a herència viva la que permet cercar els trets d´identitat que volem mantenir per al seu futur; la qual cosa passa necessàriament per una discussió permanent, oberta, lliure i plural sobre la mateixa.

Es perdé l´oportunitat d´enfrontar aquesta qüestió quan els fastos del Bimil·lenari. La comissió creada per a tal celebració més semblava una cort aùlica d´autocomplaença, pròpia d´altres èpoques, que un equip de discussió crítica que donara respostes substantives als problemes pendents que la ciutat arrossegava. Ni documents, ni discussions, ni propostes d´entitat que arribaren a la ciutadania.

Una segona oportunitat són les declaracions de la UNESCO. Encara podem aprofitar-la. Si no és així, les últimes distincions patrimonials sols serviran com a marca d´imatge, com a recurs de "marketing", com a un frívol fer l'ullet amb una incidència escassa i superficial sobre la mateixa, propi d´un turisme d´excursió de dia... és a dir, el de sempre.

8/ Consideracions finals

Les conclusions són clares per a nosaltres. És possible, senyor Alcalde que un ajuntament que exhibeix davant del seu edifici institucional l´emblema de "Elx, Patrimoni de la Humanitat", donant a entendre una sensibilitat especial per la seua cultura, es permeta alterar o destruir elements patrimonials de la seua història?. Creu que el mateix ocorreria a Santiago o Barcelona, ciutats amb les quals ens agrada comparar-nos en distincions patrimonials rebudes?

Curiosament, Elx, cerca en aquesta última un model de gestió turística... però partint d´una concepció de ciutat i de patrimoni diferent; molt més ambiciosa que la que aquí es fa servir. Sols es copia allò que interessa. Mentre a Catalunya, per exemple, o a Mallorca es plantegen la recuperació de platges, a Elx ens permetem el luxe d´alterar paisatges de marines amb urbanitzacions de les quals el propi Ajuntament il·licità es fa valedor. No s´hi han confós els papers? I mentre a Catalunya es recuperen antigues instal·lacions industrials per a ús cívic i/o cultural -com al cas de Poblenou- aquí s´enderroquen. A la mateixa Barcelona, per posar un últim exemple, les antigues instal·lacions del Mercat del Born s´habiliten per a ús públic, mentre a Elx, es projecta l´enderrocament de la Llonja del barri d´Altabix -novament, amb valors arquitectònics destacables, dignes de preservar-se com a element d'identitat del barri- per a destinar-la a habitatges i aparcaments, eliminant la possibilitat de dotar a aquesta àrea urbana en expansió d´unes amples instal·lacions per a ús public.

Ens fa la impressió, senyor, que l´Ajuntament que vosté presideix ha apostat per un progrés que no acaba d´assumir en la pràctica, com mostren els fets, la sostenibilitat que proposen com a criteri d´actuació pública les cartes i convencions de ciutats arreu el món per encarar els reptes del futur; no acaba de ser el que vosté o els seus portaveus esgrimeixen quan es tracta de justificar, per a nosaltres, el que és injustificable: la pèrdua permanent d´elements del patrimoni cultural i natural d´un poble, la pèrdua de patrimoni col·lectiu d´una comunitat. I això condiciona enormement la necessària recuperació dels espais públics històrics i naturals de la nostra ciutat i terme. Espais públics que, com fa poc ens recordaven Jordi Borja i Manuel Castells, acompleixen un paper essencial en la construcció d´una ciutat competitiva, cohesionada i sostenible; que actuen com llocs de centralitat, com espais de creació d´identitat de barri, de ciutat... la degradació dels quals portaria al desarrelament i falta d´identificació dels veïns i usuaris amb el territori en què viuen, treballen i consumeixen.

És una llàstima que no s´aprofiten millor les possibilitats que ofereix l´Agenda Local 21, u dels fruits més reeixits de la famosa Conferència de Rio de l´any 1992. Aquí es perfilà clarament el paper de les administracions locals com a agents claus per a la promoció de la sostenibilitat. I on es deixà evident que una de les premisses fonamentals del desenvolupament sostenible és, també, la utilització racional dels recursos, fet que, novament, qüestiona el model de desenvolupament impulsat per la corporació; sense que es vegen alternatives a les posicions oficials.

La teòrica preocupació municipal pel tema resulta a totes llums incongruent, puix els fets mostren que no s´aparta de la línia econòmica dominant abans descrita, marcadament regressiva -globalment contemplada- en temes de patrimoni i medi ambient.

És una llàstima que l´actual l´estratègia política de la corporació passe -almenys és la impressió que tenim- per subordinar els plans municipals, quant a determinats vessants del Patrimoni cultural i natural es refereix, als interessos més ferèstecs i destructius del capital local, en una coincidència meridiana amb una certa dreta que ha deixat la seua marca indeleble en la ciutat. I ho diem perquè creiem que sols un Ajuntament d´esquerres, compromés amb els valors més solidaris d´una societat i amb totes les dimensions de la seua cultura, com de vegades ha demostrat, pot fer front als diversos vessants de qüestions i problemàtiques patrimonials d´una ciutat com és la d´Elx... fet aquest que no es pot separar del tipus, del model de ciutat que volem preparar per als nostre fills.

El seu propi partit acaba d´apostar en unes jornades de reflexió sobre la ciutat de les persones, per l´anteposició del servei al ciutadà a l´especulació urbanística de tal manera que -com sap molt bé- un dels eixos de la ciutat socialista siga -junt a l´atenció a allò social, la justícia i la universalitat- l´esmentada sostenibilitat. I una de les deduccions que traiem és que aquesta no s´aconsegueix amb polítiques separades, sinó amb una visió integral del desenvolupament urbà: establint les interconnexions adients entre accions patrimonials, mediambientals i vials, per exemple. No es poden protegir les platges i descurar el centre i barris històrics. O recuperar aquest sense atendre a la mobilitat, que, ara per ara, passa per polítiques dissuasives en relació a l´ús del cotxe. És més, moltes de les solucions als problemes de manteniment els centres, estan directament relacionats amb l´absència del trànsit privat, destructor d´espai públic.

A l´anomenada Declaració de Salamanca de l´any 1998 sobre el transport i l´energia als espais històrics, es posà de relleu allò que abans mencionàvem. Que el llegat patrimonial de les ciutats històriques europees constitueix un actiu bàsic per al desenvolupament sostenible; i, a més, que aquesta sostenibilitat implicaria plans municipals d´eficàcia, estalvi i diversificació en relació a l´energia i el transport, la consecució de la qual cosa passa per l'increment dels espais per a vianants i el transport col·lectiu. És tot el contrari de la política municipal d´aparcaments al centre urbà, doblement errònia: està hipotecant el subsòl de la ciutat, un bé públic del qual caldrà retre comptes, a més d´atraure més cotxes al centre, amb els efectes que tots patim.

Vol un altre exemple d´incoherència municipal entre les posicions de sostenibilitat exhibides per la corporació i els fets?. No es creïble una acció municipal que es pretén curosa amb la història i el patrimoni de la ciutat, amb el medi natural i, sobretot, amb els seus veïns, una política que parle constantment de signes d´identitat i de dames d´Elx i que al mateix temps tanque una escola infantil en un barri en vies de recuperació com és el del Raval. El desplaçament que obliga a les famílies a altres escoles més llunyanes, en ser privades d´un servei públic bàsic com aquest, és tot el contrari de la sostenibilitat necessària per recuperar del tot un barri urbanísticament i socialment tan important com el del Raval.

Com recentment va dir el conegut arquitecte R. Rogers en referència al tema de la mobilitat urbana, la ciutat és, al cap i a la fi, compartir experiències. I això no es pot fer -concloïa- des d´un cotxe tancat, un animal d´acer de quatre rodes. Experiències de mobilitat..., diem nosaltres, per crear espais públics compartits, conseqüència de l´assumpció cívica per una mobilitat responsable, a favor de la qual es poden encetar múltiples estratègies... però també experiències estètiques i vivencials induïdes per la cura pel patrimoni.

L´única manera de ser universal, sr. Alcalde, és mantenir una personalitat pròpia, i això no està en funció de la "monumentalitat" d´una ciutat, ni del nombre de distincions rebudes, sinó en la capacitat d´un poble per valorar i transmetre el seu patrimoni en les millors condicions. Volem desenvolupament i creixement, però no a qualsevol preu. La ciutat del desarrollismo, de l´especulació, i del mercat com a estratègies úniques per al desenvolupament econòmic i social, amb escassos equilibris de contrapés, és una ciutat contra el temps, al qual necessita destruir per tal de reproduir incessantment l´espiral de destrucció/negoci de què s´alimenta. De vegades, sr. alcalde, ens fa la impressió que els il·licitans i il·licitanes som en un present etern, atemporal, un fals paradís de cartó pedra autosatisfet i aïllat que defuig una trobada ampla i oberta cap a si mateixa. Fins a quan?.

Elx, 1 de març de 2002